El nom, Paparajote, prové d’una recepta humil: una fulla de llimoner arrebossada, originària de Múrcia, que es menjava quan no hi havia res més.
Un gest de reinventar-se des de l’escassetat, d’imaginar abundància en el que sembla mínim.
Darrere del seu gust hi ha una genealogia de desplaçaments i migracions: cossos i famílies que van fer habitables llocs que ningú havia habitat abans.
Des d’aquesta memòria de cures, resistències i reinventiva, Paparajote parla de com es cuina la vida en condicions precàries; de com es fan xarxes, projectes i mons possibles des dels marges.
Des de l’Espai Pomezia (Hospitalet), on gravem el capítols, volem obrir una conversa sobre altres maneres de fer economia: més lentes, més comunitàries, més tendres.
