Norma Véliz Torresano, Tècnica de La Col·lectiva, Treball de Cures i Migracions
Amb l’arribada del COVID 19, moltes persones s’han qüestionat -i ho han fet molt bé- sobre qui té cura de qui ens cuida. De fet, algunes nits a les 20.00 s’han escoltat aplaudiments dedicats a personal d’hospitals: metges/ses, infermers/es, paramèdics/ques, auxiliars, etc.
No obstant això, darrere de tota aquesta cadena de cures hi ha més gent que no està en hospitals o estan relacionades amb això. Són les cuidadores a domicili, les familiars de persones malaltes o dependents, les treballadores de la llar per hores, les internes i una pila immensa de, sobretot, dones dedicades a mantenir amb vida a aquells/es de qui tenen cura. Però, qui les ha aplaudit?
Amb aquest article, vull reconèixer la feina que durant “seglesdelseglesamen” hem dut a terme les dones. Som les cuidadores per excel·lència. Ningú ens n’ha ensenyat, però aquí estem, cuidant dels que ens necessiten. Alletant, fins i tot metafòricament; donant de menjar; canviant bolquers de nens/es, d’adults/es, de persones grans; netejant, cuinant; injectant heparines, tenint cura de la tensió, la diabetis; tallant les ungles, el cabell, rentant les dents, dutxant… Els gerundis relacionats amb les cures són infinits. Però tot això fem les dones. Dones treballadores de la llar. Dones familiars de persones dependents. Moltes d’aquestes últimes, sense una prestació, sense una ajuda econòmica i això que han renunciat a treballar en el mercat laboral per dedicar les seves vides a tenir cura.
Què entenem per tenir cura? Potser hauria d’haver començat per aquí, per saber quin concepte té cadascun el terme. Si entenem per tenir cura únicament el que fan aquelles persones dedicades a la medicina o a la infermeria i els reconeixem amb aplaudiments, ja és que no ens hem qüestionat massa sobre el que significa “tenir cura”.
I després, de qui depèn que tots tinguem accés a les cures? De qui depèn o de qui dependria que tant la persona que té cura com persona cuidada tinguin cobertes les necessitats bàsiques, fins i tot les econòmiques?
En el cas de les treballadores de la llar, que no tenen ni accés a la prestació d’atur, que en milers de milers de casos ni tan sols tenen un contracte per escrit o que treballen com a mínim tres anys en la clandestinitat a l’espera que la família “els faci els papers”, qui regula la relació laboral i que es compleixin els seus drets com a treballadores? De quines cures estem parlant quan es tenen drets en el marc d’una llei que no es compleix?
Tot aquest rotllo del coronavirus, que ens fa reflexionar sobre les relacions humanes, sobre la solidaritat, les necessitats com a éssers humans, també hauria de fer pensar sobre les precarietats i les vulnerabilitats a les quals ens sotmet el sistema, que no li dóna la gana de posar la vida al centre, com tantes vegades com a feministes hem declarat.
Les cadenes globals de cures de tota la vida ens demostren que per cuidar d’altres hem hagut d’abandonar els nostres i, fins i tot, ens hem hagut d’abandonar nosaltres mateixes. La història ens diu que dones de tot arreu d’Espanya es van desplaçar, en el seu moment, a Catalunya o als centres “més rics” per tenir cura d’altres. Essent, precisament, l’Hospitalet de Llobregat, una de les ciutats on milers de nenes i dones del poble, que van arribar “a servir”, van establir la seva pròpia llar anys després.
Cal recordar les relacions que s’establien entre les senyores o senyorets i les nenes o senyores que tenien cura la casa o dones que netejaven i cuidaven la casa, que fregaven el terra de genolls o que menjaven les sobres de la casa assegudes a la cuina, quan tots havien menjat. Cal recordar que, en el seu moment, les nenes vingudes d’Extremadura, d’Andalusia, d’Aragó a tenir cura ia ajudar a la cuina, cridaven a les seves mestresses “padrines” perquè es convertien en gairebé “una mare” per a elles, i els agraïen gairebé devotament que els donessin el pa i el sostre.
Ara som altres les que fem aquest treball. Som altres les que hem creuat fronteres. Som altres amb altres històries, sí, però amb la mateixa il·lusió, amb el mateix desig de donar-los una mica més als nostres fills o familiars.
Bàsicament, aquesta és la història de les migracions. Un desig de progressar, de millorar les nostres situacions econòmiques, perquè d’on venim les nostres vides valen molt menys o no valen res. Per això, quan es parla de migracions i de cures, el 90% de les companyes migrants que conec aixecarien la mà i explicarien alguna història personal sobre el que han hagut de passar per arribar fins aquí i per suportar el que els toca viure cada dia fent treball de cures.
De nou, les ciutats perifèriques es converteixen en la llar d’aquestes dones que, ara des d’encara més lluny, han deixat famílies i afectes per tenir cura d’altres als centres més enriquits. Aquestes perifèries es reforcen com a territoris que proveeixen de mà d’obra diàriament. Milers de treballadores es desplacen des dels barris on viuen per a treballar tenint cura a la ciutat més propera, on es mouen altres ingressos i on viuen altres gents. A això també li podem sumar la dada d’on vivim les persones dedicades a la feina de la llar i de les cures, on fem les nostres vides quan no estem treballant. És a dir, no sempre som veïnes de el mateix barri o fins i tot tampoc de la mateixa ciutat a on ens desplacem per treballar. Hem de tenir en compte que encara es manté el concepte de ciutats-dormitori o el de les ciutats que “exporten” mà d’obra a la ciutat de a la banda o als barris on es mouen altres ingressos. Això ens dóna la dada que encara tenim una “perifèria” que segueix proveint de treballadores i treballadors. Així, per exemple, podríem calcular quantes treballadores de la llar viuen a L’Hospitalet de Llobregat, per exemple, i treballen en barris de Barcelona o en segons quins barris del mateix municipi.
En definitiva, qui té cura de qui ens cuida? Siguem d’aquí o d’allà, siguem cuidadores de familiars dependents; o siguem cuidadores a domicili contractades per una empresa que dóna serveis als ajuntaments; o siguem treballadores de la llar internes o externes… Quin sistema té cura de nosaltres? És suficient una llei de la dependència com la que tenim muntada? És suficient un RD 1620/2011? Segurament, als que ens toca en primera persona les contradiccions del que posa al paper i la realitat, direm que no. I més si tenim una llei d’estrangeria que ens travessa.
No podem permetre que uns quants rics es facin més rics a costa nostra, i no només pel que fa a l’econòmic -que també-, sinó perquè ens esclavitza, ens fa dependents i, a estones, algunes se senten fins i tot en deute perquè els han donat una feina moltes vegades en condicions no prou dignes. Aquest és el sistema a què em refereixo, el que no mira per nosaltres, ni per les migrants ni per les “autòctones”, simplement pel fet de ser dones. És a dir, un sistema capitalista, heteropatriarcal, classista, racista i molts altres epítets.
És important que la comunitat s’organitzi i creï espais d’autogestió, espais de cures i autocures; de suport a la maternitat, al part, postpart, la lactància, criança, etc…; espais d’autoocupació al voltant de les cures i totes les idees que surtin a partir de les necessitats que detectem. Però també és important exigir els nostres drets, reivindicar i fer visible el nostre treball (remunerat o no) i mantenir-nos en la lluita, perquè totes necessitem ser cuidades. I tenir cura amb dignitat.
